Actualment, la música de Miklós Rózsa no és molt coneguda del gran públic. Tanmateix, el seu valor antropològic i artístic la converteix en un tresor únic en els catàlegs i referències de compositors, amb la peculiaritat que el treball de Rózsa és tan reixit en l'àmbit del cinema com en el món de la música clàssica contemporània.

Dels seus vuitanta - vuit anys de vida, setanta - cinc foren dedicats al treball de composició, amb una important i culminant producció entre finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta.

A través de la seva música es pot explorar, a través de les diferents dimensions de l'ésser humà, què representa, quin significat es dóna al fenòmen musical, i com el llenguatge musical pot esdevenir una important eina de formació i comunicació.

Les possibilitats d'expressió amb el llenguatge musical van més enllà del que pot dir-se amb el discurs verbal. La possibilitat d'expressar i escoltar, dels altres, un ric món d'emocions i sentiments, fa de la música una descoberta prou important, equiparable a la de l'energia nuclear o la dels vols espacials. Potser gràcies a aquests, algun dia, es podrà compartir la bellesa de la música amb altres móns.

Miklós Rózsa no va ser només un compositor preeminent, tant per a sales de concert com per als cinemes, sinó que també fou un musicòleg amb un incansable interès sobre la història de la música. Hongarès de naixement (a Budapest, el 18 d'abril del 1907), amb un innat esperit que no va ser altra cosa que l'essència de la seva terra natal.

El seu pare fou un empresari, propietari de grans extensions de terreny a la regió de Nógrád. La seva mare, pianista, estudià amb Thoman i Agghazi, ambdós alumnes de Liszt.

Rózsa començà a estudiar el violí quan tenia cinc anys, i als set composà una marxa per estudiants.

Voltat a casa seva per l'esperit de la música, la més gran impressió que es produí en ell foren els cants dels pagesos de l'estat del que el seu pare era oriünd. Li agradaren aquestes cançons i començà a col·leccionar-les. No era el text, allò que li interessava, sinó la bellesa de la música, que desitjava captivar. Li resultà fàcil donar una notació a aquestes cançons, ja que els diumenges i els dies de festa els pagesos es trobaven plegats a la vil·la a la qual hi havia l'església on anaven a missa i, a vegades acompanyats pels gitanos, cantaven i dansaven una i altra vegada les melodies, que Rózsa anava recordant i transcrivint. Foren copiades en un petit llibre negre que després fou perdut i oblidat completament per un període de temps.

Després d'acabar l'ensenyament secundari, Rózsa ingressà al Conservatori de Leipzig; allà estudià amb Herman Grabner, auxiliar i successor de Max Reger. Quan Rózsa es graduà cum laude el 1929, els seus primers treballs ja havien estat publicats (l'any anterior). No hi havia influències hongareses en el seu Trio per a Corda op. 1 i el Quintet de Piano op.2. De seguida, però, fou trobat el petit llibre de notes. Llavors, amb la seva Rapsòdia per a Cello i Orquestra op. 3, les melodies començaren a influir en el seu estil. I ja que moltes eren a l'uníson, van inspirar-li sonates per a instruments sols, com la Sonata per a Clarinet Sol, la Sonata per a Dos Violins, la Tocata Capricioso per a Cello, o les sonates per a flauta, violí i guitarra.

Rózsa no reprodueix mai les cançons pageses originals, però el seu estil rítmic i melòdic pot ser indubtablement reconegut en la seva música. Aquesta és lliure en tonalitat, i no s'hi troba cap experimentació dodecafònica, essent emocional, rítmica, heterofònica i molt contrapuntística.

Anys més tard, la seva fascinació per l'arqueologia musical el féu el compositor més famós de bandes sonores de pel·lícules amb ambients històrics. Per a cada enquadrament, ja fos Rússia (Knight Without Armour, 1937), l'Anglaterra Victoriana (The four feathers, 1939), l'antiga Aràbia (The Thief of Bagdad,     1940) o la Belle Époque France (Madame Bovary, 1949), Rózsa coneixia l'estil que havia de fer servir. De totes maneres, tota la música que composà fins a 1949 per al cinema fou només un mer pròleg del que esdevindria un cop hagué rebut l'encàrrec per Quo Vadis, el 1951. De seguida arribà a ser el mestre compositor de films emmarcats al passat històric: Ivanhoe (1952), Plymouth Adventure   (1952), Julius Caesar (1953), Knights Of The Round Table (1953), Moonfleet    (1955), Diane (1956), Ben-Hur (1959 ), El Cid (1961)...

 Tanmateix, pensar en Rózsa només en termes de films històrics és, evidentment, no fer-li justícia. De les seves més de 90 composicions per al cinema, hi ha exemples de diversos gèneres. El 1942, amb The Jungle Book, revelà el seu talent per la fantasia romàntica. Amb la banda sonora de Spellbound, guanyadora d'un Oscar®, mostrà també una gran desimboltura en el romanç fosc i tèrbol: Double Indemnity (1944), The Lost Weekend (1945) i The Killers (1946), el convertiren així mateix en mestre indiscutible de la música de l'anomenat cinema negre.

I, per si no n'hi hagués prou, també escrigué treballs simfònics i de cambra, que sumen un total de quaranta-sis obres, amb llurs respectives versions i revisions, que han estat àmpliament representades i enregistrades. És el compositor de Hollywood que ha tingut més èxit en ambdós camps, en els quals treballà fins ben poc abans de la seva mort, que es produí el vint-i-sis de juliol de 1995, als vuitanta-vuit anys.

Miklós Rózsa roman en una formidable presència en el món musical. L'èxit de Rózsa pot ser sintetitzat en les seves pròpies paraules: "... Cap art no mereix ser anomenat com a tal si no té algun element de bellesa. Jo sempre he intentat expressar en el meu treball sentiments humans i valors humans assertius. Jo escric la meva música per a la gent... com una forma de comunicació... una expressió d'emoció, com una penyora per la vida... "     (Rózsa, M. 1992 ).